Aplec de Sant Guillem

Microrelat Infantil

Per mi Sant Guillem és un lloc molt important tant a l’escola com a fora.

He viscut moments molt divertids, Sant Guillem és un lloc que et transmet alegria, respires aire pur i sempre m’enrecordaré d’alguns moments molt especials. Com per ejemple: les famoses cabanes que fèiem amb els meus amics a dins del bosc , sempre les recordare, cremar el Rei Carnestoltes, l’acampada que vam fer el curs passat amb quart,cinquè i sisè , el joc d’en Miquel, que només vaig jugar un any a primer o a segon però sempre m’enracordaré, el meu aniversari el vam celebrar un any a Sant Guillem, bicicletades amb el casal d’estiu, i les feines de quan acabem el curs les portem a Sant Guillem.

Aquest és el meu últim curs a l’escola l’Alzinar de Campins. I espero que els nens i nenes que estan a l’escola ho gaudeixin tant com jo ho he fet durant aquests 8 anys.

Pau Flamarich

Microrelat Infantil

Jo tinc molt bons records de Sant Guillem.

A mi m’agrada molt anar a Sant Guillem perquè fem cabanes i juguem molt. També correm, agafem flors i, a vegades fem gimcames. Aquell paisatge és molt bonic i , un dia, vam anar allà a fer classe de dibuix amb la Ma Rosa.

El que més m’agrada és fer cabanes amb les meves amigues i ens imaginem que les cabanes són les nostres cases.

I ens ho passem molt bé.

Itziar Flamarich

Microrelat Infantil

Hi havia una vegada, dos germans que es deien Miquel i Gerard.

Un dia van voler anar a la fira. En Gerard va voler que li compressin un globus i li van comprar un de color vermell.

En Gerard anava molt feliç amb el seu globus però l’alegria no li va durar gaire. Sense voler se li va escapar i va marxar volant.

Va passar un any i el globus no tornava. Va passar un altre any i el globus no tornava. Al cap d’uns anys quan en Gerard ja no l’esperava, va veure al cel una cosa vermella. Era una pilota! I a darrera venia el seu globus!

En Gerard es va posar super content i el va agafar amb les seves mans, el va abraçar i …PUUUM! El globus es va rebentar!

En Gerard estava molt trist però llavors va venir en Miquel i li va regalar un globus nou.

Èlia Vila

Microrelat Infantil

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nil Coll

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Microrelat Infantil

Noa Coll

Microrelat Infantil 

 

Valentina Coll

 

Microrelat Infantil

La ciutat abandonada

Hi havia una vegada quatre nenes, la Cheril, la Verònica ,la Toni i la Betty, que estaven pel poble on elles vivien. Tornant de l’institut, de sobte, la Cheril va veure una cosa molt extranya que no havien vist mai en aquell poble.

– Mireu! Passem sempre per aquí i mai ens hem donat compte!!

Totes van respondre:

– Nosaltres no veiem res!

Llavors la Cheril va dir:

– Però… però és impossible!!! Si estava aquí!!!!! Jo ho he vist!!!

Llavors, la Toni li va dir:

– Jo, el que veig, és que estàs una miqueta molt boja!!!

I la Cheril  va contestar, tota enfadada:

– No! No estic boja!!!!!!! Ho he vist!

I la Verònica va dir:

– Noies ara ho he vist jo. És una cosa gegant que apareix i desapareix!!

Però les seves amigues seguien sense fer-les-hi ni cas. Fins que la Betty va dir que ella també havia vist aquella cosa gegant, i la Toni s’ho va pendre així:

– Però vosaltres esteu boges!!?? Les meves millors amigues estan més boges que res!!! Mare meva!!!

Després de dir això, les seves amigues, les quals estaven ´´boges´´, li van dir totes a la vegada:

– Fés la mitja volta i veuràs com no estem boges!!!

I la Toni va dir:

– És veritat, mare meva!!! Perdó per dir que esteu boges. Ho sento!

La Verònica li va contestar:

– No passa res, tranquil·la. – I la Betty li va dir:

– Per mí tampoc passa res. És a la Cheril a qui li has de preguntar si està bé. – I la Toni va dir:

– Val, li vaig a preguntar… Seguim sent amigues, no, Cheril?

I la Cheril li va contestar:

– Siiii, però no em tornis a dir això perquè no m’agrada gens ni mica.

I la Verònica va dir:

– Val, anem a veure que es allò o sou unes caguetes?? Hahaha!!! No noies, és broma! Però voleu anar a veure o a buscar allò!!????

La Toni li va contestar:

– Jo m’apunto. Sembla divertit. – Totes van dir:

– Sí, nosaltres també ens apuntem. – I s’en van anar. Però això no va ser gaire encertat, perquè es van perdre la Toni i la Betty. Però al final les van trobar. I això tan gran que veien era una ciutat màgica abandonada que nomes la podia veure qui creia en la magia. Totes es van quedar a viure allà i tothom pensava que havien mort perquè  no les podien veure, però elles als altres sí, i llavors van quedar-se a viure allà per sempre i van ser molt felices.

FI

Dibuix infantil

Martina Palau

Dibuix Infantil

 

 

 

 

 

 

Núria Fondevila

Dibuix Infantil

Dòrian Vila

Microrelat adult

Vaig aterrar a l’escola de Campins al mes de setembre del 2006, només han passat 14 anys i a mi em sembla que fos ahir.

En aquests catorze anys han canviat moltes coses: l’edifici de l’escola i la seva ubicació, la benvinguda a un menjador casolà a l’escola, canvi de direcció , un gran nombre de mestres que han anat deixant la seva empremta, i el més important, una multitud de nenes i nens que han anat acompanyant el camí d’aquesta petita escola de poble.

Quan vaig arribar, el Miquel, el director que hi havia aleshores, em va parlar de Sant Guillem , un indret molt proper a l’escola on aniríem a fer diverses activitats durant el curs.

Jo no coneixia aquest paratge, però quan el vaig veure per primer cop, vaig pensar: “ i quina sort tan i tan gran tenen aquests nens i nenes de poder gaudir d’un lloc tan increïble per la celebració de moltes festes que tenen lloc dins el curs escolar !!”.

Ja fa catorze cursos que vinc amb les nenes i nens a Sant Guillem a celebrar el Dijous Gras i les gimcames típiques d’aquest dia, a la crema del Rei Carnestoltes, la lectura del seu testament i l’enterrament de la sardina, les sortides amb bicicleta amb els alumnes més grans de l’escola, la celebració de l’aplec de Sant Guillem el segon cap de setmana de maig, alguna celebració d’aniversari de nens i nenes de l’escola, alguna activitat de descobertat de l’entorn i, darrerament hem fet alguna acampada amb els alumnes de cicle superior.

Estic convençuda de que aquest espai quedarà gravat en el caparró de tota la canalla que ha passat per aquesta escola !!

En totes les activitats sempre hi està present en Joan Danés, ajudant en tot el que pot!

Cada any , a l’aplec de Sant Guillem, l’escola l’Alzinar hi participa fent una exposició de treballs i manualitas fetes per les nenes i nens de l’escola. Aquest any això no serà possible degut a la difícil situació que estem vivint. Però posarem el nostre granet de sorra enviant els nostres escrits i dibuixos, ja que , no és del tot aplec sense la petita empremta dels nens i nenes de l’escola l’Alzinar.

Feliç Aplec de Sant Guillem 2020 !!

Sandra Flamarich

Microrelat adult 

L’ARBRE DEL SENTIR

Se sentia cansat i dintre del seu cap escoltava ressonar els seus propis esbufecs. El camí tornava a fer pujada, les cames gairebé no li responien i la boira cada cop era més baixa. Sentia el fred en tot el cos i només el baf del seu alè li escalfava momentàniament el nas al ser retornat pel buf que li cobria mitja cara. Aquell buf que gairebé sempre duia, alhora per escalfar-se alhora per amagar-se de les mirades que tant l’avergonyien. Les mateixes mirades que sovint l’empenyien a fer aquelles passejades tan llargues i solitàries.

Sempre s’havia sentit diferent, especial tot i que encara no havia trobat exactament que era el que li ho feia ser. Ara però, a cada passa que donava se sentia més i més cansat i era inevitable pensar que aquell cop estava perdut i la nit va arribar per confirmar-li. Malauradament la boira no li deixava veure la lluna i això li provocava una mica més d’angoixa. Esgotat va recolzar les mans en un arbre, el cap baix i les cames separades per tal d’estirar-les una mica i alleujar-les del dolor. Va tancar els ulls i respirà profundament, va ser aleshores quan va notar una energia que venia d’aquell arbre i que li va recórrer tot el cos. Seguidament va començar a acariciar aquella escorça, aspre, abrupte però sinuosament càlida i penetrable, i realment ho era. Va deixar caure el seu pes i les mans se li endinsaren en aquella vella fusta. Un fort plaer el va envair i tingué per primer cop en aquella aventura la sensació que això ja ho havia viscut i que sabia sense cap dubte que havia de fer. Una passa endavant i com si no hi hagués ni escorça ni arbre ni res va entrar en un món nou.

Al moment va deixar de tenir fred i de sentir-se cansat. Davant seu s’obria tot un espectacle de llums, aromes, colors i personatges encara aliens a la seva presència. En pocs instants però de romandre allà quiet i observador de tot allò que l’envoltava va veure com una silueta femenina se li acostava. Tenia un caminar alegre, lleuger i sensual. Un instant i ja hi era davant seu. Duia un somriure dibuixat i se’l mirava amb seguretat i com si l’hagués estat esperant. La seva mirada d’ulls blaus pigats el va captivar de-seguida, no podia deixar de mirar-los, semblava que li parlessin i tenia la sensació d’estar davant d’algú que ja coneixia i que a més a més li transmetia tranquil·litat, pau i desig alhora. Sense deixar de mirar-se i molt lentament ambdós aixecaren una mà i més a poc a poc encara s’anaren acostant fins a tocar-se. La respiració se’ls va precipitar i ell sense deixar de mirar aquells ulls captivadors va començar a recordar, diferents moments, diferents escenes passejaven per la seva ment com si es tractés d’una pel.licula. Ell ja havia estat allà feia molt de temps, tant de temps que el seu cap ho havia esborrat o potser li ho havien fet esborrar.

De petit ell s’havia perdut i havia passat la nit fora de casa. De matinada el varen trobar dormint a la vora de la soca d’un arbre. En els seus pares els hi havia explicat una història fantàstica dins d’un arbre, però ells no se la van creure i va quedar com si hagués estat un somni de nen que a poc a poc havia anat quedant en un no res, això si, el desig de tornar sol al bosc i de nit sempre l’havia perseguit però d’altra banda era poc agosarat com per fer-ho. Ara i davant d’aquella mirada penetrant i acollidora sentia que tot allò havia passat de veritat i es tornava a repetir malgrat que encara se li escapaven detalls que de mica en mica anirien esdevenint.

Encara agafats de la mà, ella amb veu molt dolça li digué.- T’estava esperant! Aleshores es varen fondre en una forta abraçada en la qual els seus cors semblaven voler canviar d’hoste. I així junts s’endinsaren en aquell món ple de llums, aromes, colors i sons que ara ja li resultaren més familiars. Allà dins tot era com una gran festa, com un gran deliri d’emocions. Hi havia tot de menjars especials i begudes de colors impensables a l’abast de tothom. També hi havia uns objectes fumejants que desprenien les millors aromes. Els personatges que per allà voltaven reien, ballaven, s’abraçaven, cantaven, xisclaven, s’expressaven lliurement, desprenien amor, tendresa i tot d’adjectius interessants com si mai haguessin conegut la vergonya. Aquesta actitud el sobtava però també l’invitava a compartir-la, a desfer-se de les seves pors, de les seves pròpies barreres. Els records anaven i venien i sempre acompanyat d’aquella bonica noia s’integrà a la festa. Va menjar i va beure i a cada moment que passava se sentia més integrat i a cada glop i a cada tast es trobava més extasiat. La psicodèlia s’estava apoderant del seu cap, de les seves visions i de les seves orelles, però lluny de sentir-se malament, tenia la sensació d’estar creixent com a persona, d’estar aprenent coses amagades de la vida a partir de sensacions. Tenia la certesa d’entendre tot sense que ningú li ho expliqués. Els seus sentits s’havien aguditzat tant que veia coses que no hi eren, escoltava sons llunyans i podia fins i tot sentir el tacte de l’aire entre els seus dits. Tot un seguit d’emocions de puja i baixa de l’estómac al cap i del cap a l’estómac, com el més ràpid dels cavalls galopant, com la més delicada papallona volant entre mil flors de primavera.

Aquella bonica noia sempre al seu costat. No es deien res, no ho necessitaven però els dos gaudien de la presència de l’altre. Es miraven, i quan ho feien els seus ulls es quedaven enganxats una bona estona, somreien i seguien cadascú amb el seu còctel d’emocions. Anaven d’un lloc a un altre gairebé sense adonar-se’n, i és que l’espai físic havia perdut tota la importància que en altres situacions hi té. Ara era com si flotessin.

A poc a poc, però, aquelles vivències orgàsmiques varen anar minvant i els seus peus començaren a tocar terra de nou, la seva oïda va deixar de volar entre sons i l’aire ja se li escapava de les mans. Ella, bonica i amb els seus ulls pigats, encara l’acompanyava, encara li provocava la mateixa seguretat, la mateixa pau, el mateix benestar i desig que li provocà en el primer moment de veure-la.

Cansats varen seure i de nou aquella mirada fixa amb aquell somriure, però aquest es va anar desdibuixant i va donar pas a una llàgrima que es precipità en l’abisme. Ell va entendre-ho tot, havia arribat el moment de separar-se. Altre cop els records tornaren i altre cop sense parlar ho sabia tot. Ara ja no era un nen i havia de decidir per ell mateix si volia quedar-ser per sempre. Per sempre!

Una forta tremolor li va recórrer el cos. Allà fora havia après a ser feliç però allà dintre se n’havia sentit de veritat i com mai.A fora en realitat no el lligava res i res li havia fet experimentar el que havia viscut aquella nit. Aquella nit havia sentit molt, havia sentit tant que no se’n podia desfer, que no se’n volia desfer.

Les seves mans es tornaren a aixecar lentament i lentament s’ajuntaren l’una amb l’altra, després ho varen fer els seus cossos i en aquella abraçada es varen tornar a fondre però aquesta vegada fins a sentir-se només un, fins a desaparèixer i tornar-se només llum, només sentiment.

Nancy Rodríguez

Microrelat adult

CAPÍTULO-1

 

Eran las 7:00am, casi no se veía nada por culpa de las nubes,

en la lejanía se veían  una pequeña sombra que con mucho

esfuerzo se distinguían  tres figuras, las cuales pertenecían a

unos niños de apenas doce años.

 

Empezó a lloviznar y eso que parecían unas simples gotas se

convirtió en una grande y poderosa tormenta, en la lejanía se

veía lo que parecía un viejo cobertizo,  los niños decidieron

acercarse para esperar a que pasara esa tormenta de enero

y poder continuar su camino.  Al llegar ay deciden tocar la

puerta en busca de refugio, pero no pudieron terminar la

acción cuando la puerta se les cae    a pedacitos mugrientos

y lleno de carcoma, al entrar se dieron cuenta que ese

cobertizo llevaba años abandonado, pero aun así decidieron

descansar un rato.

  • Dónde estamos? – Dijo dani (daniela) con tono de duda y con voz de  cansada, pero no tardó en darse cuenta que estaban en el cobertizo, pero este estaba cayendo como si se tratara de  un  ascensor, al darse cuenta de esto se desmaya ya que su cuerpo estaba en shock.

De Golpe un fuerte tambaleo la despierta, es paula.

Dani, Dani despierta rápido- al abrir los ojos ve a paula y a pol sareando.

-qué pasa dónde estamos? – continua dani mientras se incorpora y se rasca los ojos los cuales con mucho esfuerzo consigue abrir.

Al mirar hacia los lados se da cuenta que están atrapados dentro de  lo que parece un vagón de ferrocarril, pero este está hecho de un especie de cristal blindado .

-Que a pasado cómo hemos acabado aquí!? -dice dani con miedo y nervio.

  • Hemos despertado aquí, sabemos lo mismo que tu – dijo pol intentando calmarla.
  • así que no ha sido un sueño – susurro  dani como pensando en voz alta, mientras se rascaba la cabeza  de manera pensativa.
  • como que no ha sido un sueño – dijeron pol y paula casi como si se hubiese ensayado.
  • quando estavamos en el cobertizo… pero no puede ser -dijo dani con tono extrañado
  • cuando estábamos en el cobertizo qué!?- dijo paula agresivamente.
  • me he despertado durante unos dos minutos y me a parecido que el suelo estaba cayendo como si se tratara de un ascensor.
  • pero es imposible no? -digo pol extrañado
  • más imposible que 3 niños de un pueblo del culo del mundo  están en puñetero tren de cristal -dijo paula sacando todo su carácter, pero no pudo acabar porque de golpe el tren se paró.
  • andando- dijo  una voz de hombre grave y fuerte, de golpe apareció un señor vestido de lo que parecía  guardia de seguridad, el cual los esposo y los llevó hasta una celda.

De golpe al irse el guardia de la sombra sonó una voz muy grave y potente:

-porfin tengo compañeros de celda! Hola soy 1 -lo que solo era una voz fuerte y grave se fue tomando forma mientras se acercaba, fue pasando de una voz a una mancha en la oscuridad, de una mancha a una silueta de eso a un corpulento ser el qual era muy alto mediría, unos 3 metros, era muy peludo tenia como unos cuernos de toro y la cola de un cerdo.

– hola -dijeron los tres niños a la vez con voz temblorosa e insegura.

paula que era la más valiente de los tres sin vergüenza le preguntó:

 

  • uno que eres?  dos donde narices estamos?  y tres como que te yamas uno?
  • jaja -se rio uno con esa voz grave y oscura.
  • que te hace tanta gracia – digo paula mientras levantaba una sola ceja poniendo cara de asco.
  • veo que no te andas con rodeos, estáis en el área 53, seguro que habéis oído hablar de el area 51, pues esto es lo mismo pero en españa, en todo el mundo hay repartidos muchos de estos laboratorios en los que se hacen mutaciones.
  • muy interesante pero te he hecho tres preguntas -dijo paula manteniendo su expresión de asco.
  • soy una mutación, más concretamente la primera mutación, por eso me yamo uno.

pol y dani hicieron un paso hacia delante un poco más confiados.

-y porque se supone que hacen estas mutaciones ? -preguntó dani.

– hay muchas versiones pero dicen que quieren hacer  armas nucleares, y me han dicho que lo han conseguido, han hecho una receta perfecta y que a partir de ahora solo van hacer esas mutaciones.

 

los tres niños se miraron y como si se tratara de una obra de teatro se ala vez dijieron:

 

  • tenemos que salir de este sitio.

CAPÍTULO- 2:

6.00 am suena una alarma en todo el laboratoria, de golpe aparece un hombre corpulento con una bandeja con 3 bols llenos de un puré asqueroso.

Sibel Vilches


Microrelat adult

No hi ha matí que no em desperti el cant dels ocells. Des que va arribar la primavera i va despuntar els primers rajos de sol calurosos, els ocells canten feliços melodies incomprensibles a la meva ment, però dolces a les meves orelles. La veritat és que, canviar el to de l’alarma del mòvil per un tarareig infinit em recorda que el fred intempestuós de l’hivern ja s’acomiada per donar pas a la càlida sensació d’estar al carrer.

Ara per ara, aquest cant i l’olor de cafè són les meves aficions del dia. La veritat, és que treballar des de casa no està tant malament com em pensava. He passat de veure per les finestres un paisatge gris i ràpid al verd impenetrable dels somnis de poble.Han passat les hores lentes, els dies ràpid i els mesos volant i, tot i les inclemències del temps, he pogut veure per la finestra cada dia a un intrèpid conill buscar menjar per tots els racons de l’hort de l’avi. De vegades, jugava amb ell mentalment, retant-lo a trobar el menjar en un temps determinat. Ell perdia i jo em donava per satisfeta, com si hagués guanyat un xocolatina per haver acabat els deures.

L’avi, rondina tots els dies a la mateixa hora. S’aixeca a les 6 del matí per anar a l’hort i fer la feina que ell amb molta fermesa denomina “la millor feina del món”. Hi ha qui creurà que és massa sacrifici per no res, però jo puc assegurar que els carbassons són més carbassons i les patates són més patates.

Quan acaba la feina només ve pensant durant el poc trajecte que té de l’hort a casa, en el bon pa amb tomàquet amb botifarra que es fotrà, diu que li recorda a la bona Catalunya que ha vist créixer i als seus amics del poble.

• Fessolet algún dia t’hi quedaràs cega tantes hores davant de la màquina.

L’avi des que vaig néixer em diu “fessolet”, de petita em queia graciosa la paraula. Però, quan l’àvia em va explicar el que era, la idea no va anar del tot a l’hora i li vaig demanar molt decididament que no m’ho tornés a dir, que ja era gran i que no era un fessol!Sense èxit, em va pessigar les galtes canturrejant “fessolet, fessolet” i em vaig resignar a la paciència d’un Sant.

• Avi, m’hi acabo de posar, són les 9 del matí i encara tinc enganxades les parpelles ho veus?

• Ai, fessolet, que de joves hem sigut tots i de matiners només alguns -diu rient-se-. Saps què hi ha aquest cap de setmana?

• Mmm…(pensa) venen els cosins de Tarragona?

• Què carai han de venir els cosins de Tarragona!!! -diu amb expressió enfadada, però mig rient- És l’Aplec de Sant Guillem, i m’hi has d’acompanyar! -diu taxatiu-

• Aaaaaah, és veritat. Però avi, aquest any….-m’interromp-

• Aquest any res! Ho celebrarem! (Marxa d’una revolada)

La veritat és que al Sr. Jaume Miravet no se li pot portar la contrària. Si ell diu que es celebra Sant Guillem, és que alguna en porta de cap. La seva tossudesa passarà per davant de la ràbia d’un virus que ha vingut a advertir-nos que la humanitat no es tan poderosa, que els autèntics herois no surten per la tele i que la naturalesa necessita respirar de tanta humanitat.

No sé ben bé que ens espera aquest diumenge, però l’olor de germanor ja comença a entrar per les finestres i què voleu que us digui; qui dirà que no a un bon pa amb tomàquet un matí de diumenge i a una bona sardana a ple migdia?

Ivette Reales

Microrelat adult

QUÈ ÉS SANT GUILLEM?

Sant Guillem és espai, natura i olor.

Colors, aromes i textures.

És aigua, terra, foc i aire.

Una barreja perfecte d’elements.

Sant Guillem és cultura, art i gastronomia.

Fires, mandales i truita de patates.

És l’excursió ideal.

Un lloc especial enmig del bosc.

Sant Guillem és la família, els amics i les amigues.

Festes, acampades i jocs lliures.

És convivència.

Un indret de pau i amor.

Sant Guillem és melodia i dansa.

Cançons en llibertat i ball de bastons.

És música.

Un escenari meravellós.

Sant Guillem som tots i totes.

Sant Guillem som tu i jo.

Gala

Dibuix adult

Marta Fondevila

Dibuix adult

Anna Julià

Dibuix adult

Pamela Seoane

L’ACAMPADA A SANT GUILLEM 

Quan vaig arribar per primer cop a Campins al setembre del 2017 i em van comentar la directora i les meves companyes, la Roser, la Sandra i, en aquell moment també, la Maria Rosa, que de vegades anàvem a Sant Guillem a fer activitats amb l’escola, mai hagués pensat que, un curs després, hagués viscut una experiència tan bonica com la que vaig tenir la gran sort de viure.

Haig de dir que en els tres cursos que porto a Campins, m’he sentit sempre molt feliç i molt afortunada per les persones que formen l’escola, però recordo el curs 2019-2020 amb un enyor molt gran, ja era el meu segon curs, amb els mateixos nens i nenes, ja teníem un alt grau de confiança i vaig complir amb la meva promesa d’inici de curs: porteu-vos bé amb mi i jo em portaré molt millor encara amb vosaltres.

I així va ser, va estar un curs inoblidable, on l’aprenentatge no anava renyat amb els somriures que m’alegraven cada matí, encara que fos un matí d’un dilluns ple de núvols.

Ens sentíem tan feliços que vam veure necessari fer un gran tancament de curs i, amb el vistiplau de l’equip directiu i el recolzament de la meva companya Gala, les dues van poder omplir d’alegria una tarda i una nit de juny on l’explanada al costat de Sant Guillem va ser el nostre refugi. La guerra d’aigua, la guerra per aprendre a muntar les tendes de campanya, el gos d’una de les alumnes que ens va guiar durant tot el camí i en Joan López, retratant cada passa que donàvem i així poder deixar constància d’un meravellós dia, no només al nostre record… tot va ser imprescindible el dia de l’acampada.

Estic segura de que mai oblidarem aquells moments a la nit, on després d’un gran sopar (on el Quico ens va portar unes pizzes molt bones que no van durar res), vam començar a cantar amb un karaoke improvisat, on fins i tot els més tímids, es van arrencar a ballar un pasdoble, i que es va allargar fins ben entrada la nit. Però no va acabar la cosa aquí, el millor encara estava per arribar… el moment tenda de campanya fètida: 13 persones, 11 nens i 2 adults, a dintre d’una tenda de campanya de 3 persones, jugant a jocs i obrint de tant en tant perquè a algú sembla que la pizza no li va anar del tot bé…

La nit va anar millor impossible, on els nens i nenes van respectar la norma de que ningú no podia sortir de la tenda sense permís de les dues mestres, i així ho van fer, demostrant un cop més, que havíem fet molt bé confiant en ells. I va arribar el matí que ens va despertar amb els “Homo Sapiens” parlant de tenda en tenda, amb el cap fora i el cos a dintre, com havíem demanat la Gala i jo, esperant al gran esmorzar que ens va portar a primera hora la Roser.

I amb pena i alegria a la vegada, a mig matí vam replegar les tendes, vam deixar tot ben net i vam tornar a l’escola, sabent que aquell dia sempre es quedaria en el nostre record… però sabent també que no el tornaríem a repetir… o sí?

Amb molt d’amor, pels meus Homo Sapiens

Anna Maria Manzanares

Quants anys han passat!

 

Quan agafem el camí de sorra que fa pujada, un cop deixem la carretera BV-5114, passat el restaurant La Falda del Montseny, ens endinsem a un paratge molt estimat per mestres i infants.

Comencem a pujar, tots tranquils, rient i gaudint d’un espai diferent. Un cop a dalt, el primer que veiem, a part d’unes vistes que alegren els ulls de tothom, és una creu magnífica que ens queda a l’esquerra i que marca l’entrada a Sant Guillem.

Cada vegada que hi anem, diem el mateix! No ens en cansem mai!

L’Alzinar segueix gaudint any rere any d’aquest espai magnífic, compartint històries, activitats i jocs a l’esplanada i al bosc.

Hi ha dues plaques clavades a la pedra que recorden l’origen de la creu, que la Roser m’explica que era d’un deixeble de Gaudí. La gent d’aquí l’estima i ho explica amb orgull i alegria.

Seguim caminant, fins a arribar a l’ermita. Un cop entrem al pati, hi ha uns arbres, al peu dels quals deixem les motxilles, privant-les del sol.

Un cop situats, comença la segona transformació: als infants els canvia la cara en el moment que diem “podeu jugar una estona, abans de començar!”. Llavors surten corrents i van omplint els camps de somriures.

Alguns fan cabanyes, que ja tenen mig fetes d’altres vegades, uns altres busquen flors, pedres, pals… Però tots tenen la mateixa alegria a la mirada!

Durant el curs, hi hem fet diferents activitats: cremar el Carnestoltes, dibuixar la primavera, fer un circuit amb bicicleta, jugar-hi, fer el joc dels animals, joc de pistes, acampar-hi… Ara em venen a la memòria un sopar de pizzes, històries de por i globus d’aigua!

Quico López

Alexandre Tarres

Dites populars

Rabasola de riera flor de primavera ensenyant el nas a l’abril i maig que d’aqui no passen fins el proper any que hi tornen.

El mes de març busca la rabasola sota el ars , el mes de maig a la vinya amb un raig.

Jordi Zaragoza

Comments are closed.