Història

El lloc de Campins és esmentat com la vila Campinos el 878 en el privilegi de concessió de propietats del rei Lluís el Tartamut al bisbe Frodoí de Barcelona. En aquells anys consta que ja havia repoblat i restaurat el lloc un prevere anomenat Otolguer. La parròquia de Sant Joan de Campins surt documentada el 1231.

El terme de Campins constituïa una quadra civil, que es trobava dins la demarcació de l’antic castell de Montclús, però que era sota el domini dels senyors de la casa de Palau o de Sant Cebrià de Palau, ara coneguda pel Castell de Fluvià, del terme de Sant Esteve de Palautordera. La família Palau, succeïda pels Torrelles i més tard pels Fluvià, tenia la quadra en propietat. Reconeixia, però, l’alt domini i una certa subjecció al terme de Montclús, successor dels antics castells de les Agudes i Miravalls.

Els documents antics parlen sovint de la casa de Campins, que hom sol identificar amb la casa de Palau; això fa dubtar si existí un antic casal nobiliari a Campions o bé si la casa de Palau o castell de Fluvià abans esmentat es considerava jurídicament com a part integrant de la quadra de Campins. La parròquia de Sant Joan de Campins i la seva quadra comprenia també alguns masos de l’antiga parròquia de Sant Martí de Pertegàs.

L’actual església parroquial de Sant Joan de Campins és un edifici complex que té elements romànics del segle XIII embeguts en un conjunt d’edificacions dels segles XVI i XVII difícils de datar. Consta que el 1756 l’església vella, que era al costat del portal, servia de sagristia. Aquest primitiu portal era a la part de migdia i donava a la placeta que encara existeix. El 1895 es capgirà el sentit de l’església i s’obrí la nova façana a l’indret on hi havia el presbiteri. L’església primitiva tenia dos altars coberts de volta d’ogiva del segle XVI que li donaven planta de creu. L’esvelt campanar que li fa costat sembla una obra del segle XVII. L’església conserva alguns objectes d’orfebreria, del segle XVIII, i una pica baptismal romànica.

Al Sud-est del poble, a poca distància, arrapada en un pendent, hi ha l’ermita de Sant Guillem. El seu origen és desconegut; la primera notícia és del 1488, que es donà llicència per a captar per a la seva construcció o reparació, ja que el 1581 es diu que feia poc que s’havia construït. És un edifici rectangular de quatre trams, amb un petit campanar d’espadanya. S’hi celebra un aplec el segon diumenge de maig.

La vella documentació parla també d’una capella de Sant Mateu i Sant Macià, desconeguda, i d’una de Sant Joan a la casa Nicolau del Roure.

Formen el terme un conjunt notable de masies com Ca l’Armengol, Can Cullell, Can Pereres Vell, Can Prat, el Figueral, Can Regàs, Can Bruguera, Can Plana, etc; alguns masos com Can Salvi i Can Saula formaven petites caseries el 1860. Moltes de les antigues masies han estat restaurades per a l’estiueig o per a segona residència.